Tot hi que ens havien dit que a Islàndia tothom parlava anglès perfectament, jo
desconfiava de les meves capacitats per poder desenvolupar-me en l’idioma
(També al no saber el vocabulari ni noms tècnics dels materials i patologies).
Vaig aprofitar que anava a classes d’aquesta llengua per repassar i preparar-me
alguns casos en què em podria trobar, per anar més confiada.
Quan vam arribar allà ens va costar a totes pensar que ningú ens entenia i que
havíem de parlar en un idioma que no era el nostre, però així hi tot no ens va
preocupar tant com abans de partir.
A mesura que anaven passant els dies vam veure que allà l’anglès per ells és com
el castellà per nosaltres, és a dir, la segona llengua que utilitzen ( tot hi que també
l’alemany al semblar-se molt).
Una minoria dels residents del geriàtric en sabien parlar i amb tota la resta ens
comunicavem a través de gestos o amb el sanitari que ens ho traduíen. Al fer
pràctiques a la planta de parkinson i Alzheimer, els pacients sempre ens deien i
feien les mateixes coses i va arribar un moment que ja sabíem el que volien i també
podíem dir les coses i per tant entendre’ns un poc.
Ens va agradar poder saber que ens deien per tota l’estima que els hi vam agafar i
per tant donar-lis a ells també.
No hay comentarios:
Publicar un comentario